RIPOLLET

• El Ripoll i Ripollet. Una història d’amors i desamors

Ramón Martos, historiador i doctor en Administració i Direcció d’Empreses.

Ripollet, 25 de setembre (19h)

Perfil del conferenciant:

Ramon Martos i Calpena va néixer a Ripollet el 1951. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la UAB i Doctor en Administració i Direcció d’Empreses per la UPC ha compaginat les seves activitats professionals amb la recerca històrica i amb la participació social i cultural. És autor de l’Auca de Ripollet i coautor dels llibres Ripollet 1931-1945. II República i franquisme, Ripollet, Cent anys d’història gràfica 1870-1970 i Històries de Ripollet. Edició commemorativa. Des dels seus inicis ha col·laborat com articulista a la Revista de Ripollet i ha participat en diverses conferències i activitats lligades a la història local.

Una pinzellada de la conferència:

La nit del 26 de setembre de 1962 un gran aiguat va fer créixer el Ripoll emportant-se al seu pas moltes vides i fent un gran mal econòmic a la comarca del Vallès. A la nostra vila encara hi va haver tres avingudes més que es van produir entre el 4 i el 7 de novembre del mateix any i que es van endur al seu pas el pont vell del 1910.

La riuada, però, va significar també un punt d’inflexió. El riu deixà d’ésser un lloc de riquesa i de mica en mica va anar perdent la seva funció econòmica: van desaparèixer els molins, els horts i la sèquia Monnar; de la seva llera ja no s’extreuen pedres i sorra per la construcció i la separació amb l’altre cantó del poble i Cerdanyola es fa evident.

El Ripoll, al seu pas per Ripollet, passà a fer la funció d’un gran clavegueram amb unes aigües brutes i escumoses. La relació harmònica es trencà i els vilatans i la vila van començar a viure d’esquena al riu.

• Les inundacions al món: història dels darrers cinquanta anys

David Saurí, catedràtic de Geografia Humana de la UAB

Ripollet, 4 d’octubre (19h)

La recerca del geògraf David Saurí gira entorn dels riscos naturals i tecnològics, la gestió de recursos hídrics i el canvi d’usos del sòl en espais mediterranis. El 2007 va rebre el Premi de Medi Ambient de l’Institut d’Estudis Catalans i Fundació Caixa Sabadell.

• 1962. Un any meteorològicament per recordar

Lluís Miquel Pérez, geògraf i climatòleg

Ripollet, 25 d’octubre (19h)

Perfil del conferenciant:

Llicenciat en Geografia per la UB i Màster en Climatologia Aplicada per la mateixa universitat. La seva especialitat sempre ha estat la comunicació meteorològica: ha treballat en mitjans escrits, en ràdio i en televisió. Actualment treballa per a Cadena SER Catalunya i per a Ràdio Badalona., i ha fet algunes incursions en televisions com Canal Català, Televisió de Badalona o la d’Andorra. També ha escrit diversos articles sobre meteorologia al Vallès i ha impartit xerrades sobre modelització, meteorologia popular o fenòmens meteorològics severs. Paral·lelament, dóna classes de divulgació meteorològica a la UB.

Una pinzellada de la conferència:

“La costa i pre-litoral català sempre han estat terres de contrastos des del punt de vista climàtic. Grans sequeres, combinades amb episodis catastròfics severs, han estat el nostre pa des de temps immemorials. La nostra posició a latituds a cavall entre el pol i l’Equador, i la influència que suposa un mar gairebé tancat com és el Mediterrani, propicia aquest temps i clima variats.

 El 1962 va ser un dels exponents d’aquesta variabilitat. Una gran sequera seguida de les pitjors inundacions mai recordades a Catalunya, i un final d’any amb les nevades més intenses que es recorden al Vallès van fer d’aquell any dels més recordats meteorològicament parlant.

 Al setembre de 1962, i després de mesos de sequera i un mar molt calent, les primeres masses d’aire fred atlàntic tardorenques es van topar amb un ambient caldejat i xafogós. Tot cap el dia 22-24 de setembre. Un aire càlid sempre té tendència a formar núvols potents, i és el que va esdevenir el dia 25 a la tarda i la nit. Una mena de “palanca” freda va concentrar-se al Vallès, fent créixer descomunalment les tempestes. A més, el fet que l’aire es mogués molt a poc a poc va donar tronades del tot estàtiques, fent-les encara més violentes. El fet de tenir muntanyes com Sant Llorenç del Munt i l’Obac van arraconar la tronada, descarregant tota la seva destrucció al Vallès.”