El pis de l’Asunción

Una promesa més, falsa i crua, del dictador. Asunción Cantero Cuenca va perdre el seu marit i un fill de 4 anys a la riuada de 1962, i la casa, a Terrassa. En la visita que féu Francisco Franco a la ciutat, el 2 d’octubre, ella, amb la seva filla Manolita, “parlaren” amb el Generalísimo, i els va prometre un pis nou. I l’any següent, quan tornà a visitar la ciutat, tornà a prometre el mateix. El pis, però, mai li fou donat ni procurat ni cedit, ni res de res.

Joaquín Soler Serrano, locutor (Ràdio Barcelona), concentrà, molt a pesar del règim, la informació, la mobilització de voluntaris i els ajuts dels aiguats de 1962. A la foto, amb la soprano Victòria López Garcia, Victòria dels Àngels. Autor desconegut, AHS

Aquest és un dels moltíssims testimonis recollits en un llibre excepcional, La riuada de Franco, escrit per Ferran Sales i Lluís Sales, periodista i historiador respectivament, editat per Pagès editors. El llibre, que aprofundeix en l’estudi de les conseqüències polítiques, socials i econòmiques que s’esdevingueren després dels fets tràgics de la nit del 25 de setembre de 1962, i que fou objecte d’una presentació pública aquest 7 de novembre al Museu d’Història de Sabadell,  val la pena per diversos motius.

És un llibre extremadament ben documentat, farcit de referències arxivístiques i de fonts orals, allà on s’escau. Té un total de 440 notes!, totes posades on toca, i ampliant i complementant  la informació que pertoca. El capítol dedicat a l’estudi de la complexa connivència entre el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i la comunitat de monjos de Montserrat per donar resposta comuna a la tragèdia n’és un bon exemple.

És un llibre ben estructurat, molt ben travat quant a la narrativa i els temes que marquen el  ritme de l’anàlisi d’aquells esdeveniments. És un llibre que tracta alguns aspectes poc treballats i investigats fins al moment, temes certament inèdits. El capítol que tracta el paper dels artistes que ajudaren els damnificats amb l’aportació d’obres pròpies per posar-les a subhasta o venda i més concretament el cas del quadre Dona amb gos de Pablo Ruiz Picasso, n’és un altre exemple. És un llibre ben escrit, amb llenguatge planer, que en certs moments transpira passió, amb fragments que desborden informació clarament exposada. El capítol en què es descriu el paper gairebé “revolucionari” de Ràdio Barcelona en els dies immediats a la catàstrofe, i l’empemta i professionalitat  moderna per l’època del periodista Joaquín Soler Serrano, n’és un clar referent.

És un llibre que posa noms i cognoms i l’oportú context biogràfic a molts dels protagonistes d’aquests fets, que acosten el lector al moment gairebé com si el poguessis viure, i que t’apropen a les actituds com si les poguessis percebre. El capítol amb el títol de “la Batalla del fang”, en el qual es desgrana la lluita de poder per donar assistència als afectats, entre l’aparell del règim franquista (Govern Civil, Sección Femenina i Falange) i el voluntariat, els religiosos i les institucions locals, és paradigmàtic d’aquest bon fer.

És un llibre que des d’un tronc ben arrelat s’enfila per branques d’on creixen fils argumentals múltiples, però que sempre deixen veure, i retornen, al context general del moment històric que s’analitza.

Tammateix, aquesta proposta de divulgació històrica de la gran tragèdia que assolà la nostra comarca fa 50 anys, també ha de servir per reflexionar i repensar el passat, el present i el futur.  Avui fa poc més d’un mes, a finals de setembre, a Andalusia i Múrcia es van produir molts desperfectes, i altravegada pèrdua de vides humanes, a diverses localitats. Vam poder sentir i veure notícies de la gota freda que va esclatar i es va emportar per endavant cases, soterranis, garatges i demés edificis, tot plegat colgat d’aigua. I també van morir i desaparèixer gent gran, joves i infants (11 morts i dos desapareguts).

 

Allí també hi hagué la visita pertinent de les autoritats i de la Reina Sofía, que anaren als pobles més afectats per les inundacions: Villanueva dsel Rosario, Vera i Puerto Lumbreras. Allà les notícies van estirar de l’arxiu del passat i van treure a la llum altres inundacions que van succeir l’any 1973 i que van significar una vuitantena de víctimes mortals, sobretot a Puerto Lumbreras. Aleshores foren els prínceps Joan Carles i Sofia que visitaren el lloc. L’any 1962 va passar el que va passar al Vallès, amb prop de 700 morts (versió oficial), i els prínceps d’Espanya, encara més joves, també varen visitar les zones afectades. I el dictador, també. Molta gent, encara en estat de xoc, es va preguntar perquè va passar tot allò, però d’altres van mirar cap a un altre cantó…

Avui sabem, gràcies als estudis que des de fa anys estan realitzant historiadors de casa nostra com en Jordi Calvet, Martí Marín i Eduard Masjuan, i als nous estudis de Jaume Valls a Terrassa i  dels Sales de caire més general, que allò no va passar només per la ferocitat de la tempesta, de les pluges torrencials, de les “forces de la natura”, sinó  sobretot per la manca de previsió d’un règim polític que no havia estat capaç ni s’havia preocupat de resoldre les condicions d’infrahabitatge dels milers i milers d’immigrants que s’establiren a les poblacions industrials de la conca del Ripoll i de la riera de Les Arenes, i que havia permès la construcció irresponsable d’edificis industrials cada vegada més grans a la llera del riu… I el que va passar a Puerto Lumbreras el 1973, per què va passar? i el que va tornar a passar fa poc més d’un mes en aquella mateixa regió, perquè s’ha repetit? Pel mal temps, o per algun motiu més? Els historiadors ja ens diran el què…d’aquí a un temps.

Genís Ribé i Monge, Museu d’Història de Sabadell

Anuncis

Quant a La nit tràgica

La nit del 25 de setembre de 1962 va ser una Nit Tràgica al Vallès. En tres hores van caure més de 200 litres/m2. Rius, rieres i torrents es van desbordar; més de 600 persones van perdre la vida i milers es van veure afectades. Els Museus de la conca del riu Ripoll, am el suport de la Diputació de Barcelona i el Museu d’Història de Catalunya, donarem veu en aquest bloc a totes les activitats que s’han organitzat a les nostres ciutats per recordar uns fets que, avui, 50 anys després, formen part de la memòria col·lectiva de molta gent.
Aquesta entrada s'ha publicat en Publicacions, Sabadell i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s